Per fi una exposició de l’underground i de la contracultura dels anys 70 a Catalunya. Van ser uns anys de creativitat desbordant, sense cànons imposats, viscuts al marge de prebendes, partits i institucions. Les incoherències del règim franquista en la seva decadència, la persecució centrada en els partits polítics marxistes i independentistes…
S’ha dit de la Barcelona dels 70 que va ser una ciutat lliure i oberta en què tothom hagués volgut estar. D’altres creuen que aquell període va ser l’origen de la ciutat diversa que és avui. El Palau Robert prepara una exposició que reivindica la contracultura dels setanta.
La llibertària Doris Ensinger em va enviar aquesta reflexió per a la web d’Ajoblanco. L’última línia ara, quan ella acaba de morir, encara m’emociona amb més intensitat: “amistat, amor, salutacions i salut”. Crec que és el contundent d’aquesta dona solidària i lluitadora, des del 1977 companya de l’anarquista Luis Andrés Edo, també mort.
Entrevista de Ricard Robles, un dels tres directors del Festival Sonar, realitzada a Ralf Hutter, un dels dos membres fundadors de Kraftwerk, al costat del recentment mort Florian Schneider.
Dues històries de supervivència i psicodèlia per al confinament: “La ciutat de Déu”, un llibre que Pier Paolo Pasolini mai va arribar a publicar en vida, i “Viatge cap a la llum”, el documental sobre l’excepcional vida de Ramon Sender Barayón.
“Atendre les cures és un acte de justícia”. Entrevista amb César Rendueles, un dels pensadors d’esquerres amb més projecció en el context espanyol contemporani.
Segona part del diari d’una pandèmia que ha escrit Franco Berardi, Bifo, filòsof italià que va participar en les Jornades de Bolonya de 1977, on va contactar amb Ajoblanco.
Franco Berardi, Bifo, és un filòsof italià. Va participar en les Jornades de Bolonya de 1977, on va contactar amb Ajoblanco. Fundador de Ràdio Alice, una ràdio lliure dels 70,s i a la primera televisió comunitària, TV Orfeu. Ha escrit diversos llibres.
(Article a Espiral: No m’he acordat de parlar de la guerra de Vietnam ni que Jimi Hendrix era sord.) Per analitzar el tema de les dècades, que resulta d’indubtable interès, hem pogut tenir amb nosaltres Pérez, l’ideòleg de Macromassa, que ha acceptat contestar a unes preguntes
Ben segur s’ha interromput tot el que sempre passa. Tot detingut per no se sap quant temps. Definitivament, vivim el que es diu un “momentàs”. Aquí us deixo uns apunts que he pres sense sortir de casa.
Una bona manera d’entendre un sistema complex és alterar-lo i després veure què succeeix.
Paràsits és una casa volta del revés que mostra amb absoluta claredat de què està feta la vida dels nostres dies (i el que ens succeeix en viure-la). El més important de la pel·lícula és l’escala.
Es pot desallotjar uns cossos d’un edifici buit, però no es pot desallotjar una idea. Es pot clausurar la seu física de La Ingobernable, però no el desig vívid de cents de milers de persones de ser ingovernables.
Amb el suport de
