La llibertària Doris Ensinger em va enviar aquesta reflexió per a la web d’Ajoblanco. L’última línia ara, quan ella acaba de morir, encara m’emociona amb més intensitat: “amistat, amor, salutacions i salut”. Crec que és el contundent d’aquesta dona solidària i lluitadora, des del 1977 companya de l’anarquista Luis Andrés Edo, també mort.
Recomano la lectura del seu llibre Amor y Anarquia, editat per Icària. I aquí el seu text. Moltes vegades vingué a l’espai de l’Ajoblanco remenem i en moltes ocasions mengem en un restaurant vegetarià al costat de casa seva.
Fins fa poc ens sentíem molt segurs. A principis del segle XXI pensàvem que ho dominàvem tot amb les tecnologies, els avenços en la medicina… És cert que seguia havent-hi guerres i catàstrofes naturals (en les quals els éssers humans sens dubte col·laborem), però gairebé sempre lluny de nosaltres: a l’Àfrica, al Pròxim Orient Mitjà i Pròxim… Txernòbil, el Tsunami, Fukushima, els terratrèmols, els huracans, les inundacions, les erupcions volcàniques…, tot això afectava gairebé exclusivament els altres.
Però de sobte, la catàstrofe ha trucat a la nostra porta. Epidèmies, fins i tot pandèmies, hi ha hagut durant tota la història de la Humanitat; la pesta, el còlera, la virolla van costar la vida a milions de persones. També la sífilis es va convertir en epidèmia; diuen que va ser importada a Europa pels homes de Colón, aquest gran català, en tornar del seu primer viatge a Amèrica (bo, segons alguns era català). La grip espanyola fa més d’un segle, es va emportar a la tomba 50 milions de persones. Més recentment van atacar el virus VIH (la Sida), la grip porcina, la grip aviària, l’Ebola a l’Àfrica, la SARS… i ara la Covid-19. Aquest últim es va acarar primer amb una regió de la Xina, és a dir, lluny de nosaltres. Però a causa de la globalització, després de quatre mesos, la gent es va adonar que era més perillós que la grip. S’ha estès per tot el món, perquè per al virus no existeixen les fronteres, i ha paralitzat l’economia i la vida quotidiana de gairebé tots els països del món.
El 1966, el 21 de març va ser declarat per Nacions Unides “Dia Internacional de la Superació del Racisme”. Un periodista alemany ens va recordar que des de fa temps ens amenaça un altre virus perillós: el “virus marró”. Es refereix precisament al nacionalisme-racisme que en els últims anys s’ha expandit com un virus epidèmic per molts països. A Catalunya en sabem molt. Des del Govern (més aviat, no-Govern) s’ha fomentat aquesta idea de la raça catalana, de la grandesa del poble català, superior a altres “races”. Més, des de fa segles, la població de Catalunya compon de persones amb arrels en un sense fi de països i regions. Però el relat ha de continuar; el relat de la colonització, de la repressió per l’Estat Espanyol feixista.
La crisi del Coronavirus treu el millor i el pitjor de la gent. Molts truquen a la porta dels seus veïns; s’acorden dels que necessiten alguna ajuda i se la presten. Afloren les comunicacions per telèfon, whatsapp i altres mitjans. Treballa la imaginació i la creativitat per trencar l’aïllament i comunicar-se amb els altres: encara som vius i no sucumbim. Molts pensen en les persones que ara estan en primera línia per assistir els malalts i afectats. A Itàlia se’ls agraeix la seva tasca cantant l’himne nacional des dels balcons. A Alemanya els canten des de les cases i al carrer “Alle Menschen werden Brüder” -el lema de la Revolució Francesa (Igualtat, Llibertat, Fraternitat) i també els principis anarquistes-, compost per dos genis: un va posar les paraules; l’altre, la música. El primer, Schiller, que era antiautoritari, es va oposar al seu pare i al rei de Württemberg. Fugint dels esbirros d’aquell rei, es va refugiar a Mannheim, on va començar a escriure algunes de les seves obres plenes de rebel·lia. El segon, Beethoven, el més gran dels compositors, fins i tot sord va compondre magnífiques peces de música. I a Catalunya sonen els aplaudiments als balcons per fer les gràcies al personal sanitari.
Menyspreables, en contrast, aquells que intenten treure rèdit de la situació acaparant certs productes per subhastar-los després a eBay. O, com va ocórrer a Alemanya, assaltant instal·lacions sanitàries i robant material de protecció destinat a metges i la resta de personal sanitari. Com es pot ser tan vil i mesquí? I què dir aquests dies del Govern, de l’autogovern (mai el terme ha estat més encertat: governar per a un mateix, com a molt per al mateix partit = JxN = Junts per Nosaltres)? Ell, que usurpa el càrrec, que ja ha estat inhabilitat, que no va ser elegit democràticament, sinó nomenat per un irresponsable fugit a la nit i la boira en un maleter; ell, que en tot el temps que porta com a cap de l’executiu de Catalunya no ha fet res que mereixi ser esmentat. Ha fet publicitat per a un beuratge anomenat ratafia, que no era necessari amb tants vins i caves excel·lents com hi ha en aquestes terres. Ell, com tots els altres polítics, no ha previst l’epidèmia; res constructiu n’ha partit. Que jo sàpiga, aquesta nimietat d’home no s’ha posat davant de les càmeres per donar les gràcies a tots aquells que estan al límit de les seves forces per atendre els malalts i afectats del virus; per oferir ajuda a tots aquells que ara estan pràcticament a la ruïna i no saben com sobreviure: els petits comerciants; els propietaris de taxis, bars i restaurants; els autònoms; els acomiadats de fàbriques i hotels; els artistes i actors i tots els treballadors del món cultural… L’únic que fa ell és arremetre constantment contra el Govern de Sánchez, enfrontar-se, desafiar i fer saber a tothom (via BBC i cartes a les institucions europees -quin ridícul!-) que ell ho hagués fet tot millor, però, pobre!, no li han deixat. Arremet contra la invasió de competències, que de fet és invasió de la incompetència. Clama contra la decisió d’emprar l’exèrcit en determinades tasques; per a ell i els seus, de nou la força d’ocupació a Catalunya, a la qual cal escopir.
La ministra de defensa alemanya ha ofert l’exèrcit alemany, els seus hospitals, metges i sanitaris si fes falta; s’encarrega de determinats transports i de la distribució de materials. I ningú a l’Alemanya federal, on els länder defensen també amb gran zel els seus drets i competències federals, ha etzibat “invasió de competències!” Ara no és el moment de retrets, sinó d’actuar, tots plegats, per frenar la crisi i aturar les xifres d’infectats i morts -en aquest moment més de 40.000 contagiats i més de 500 morts-. Aquest home, en el pitjor sentit de la paraula, és a dir inculte, estret de mires, ha demostrat una vegada i una altra que és un inútil i un incompetent, a més de corrupte i racista. Des de la Generalitat no s’han posat en contacte amb aquells ciutadans que pertanyen als grups de risc, els més grans, els que pateixen determinades malalties cròniques, els dependents, els que viuen sols i no tenen cap suport. Jo pertanyo a aquests grups, però no estic en cap llista de la Generalitat; ningú d’ells s’ha interessat per mi. I si per si de cas estigués en alguna llista, seria en la dels renitents, la dels resistents al virus de la independència. A la llista d’aquells que cal eliminar quan s’instauri la paradisíaca república catalana. La fanàtica Paluzie hi és. Amb un 50% + 1 vol declarar la DUI. El 50% + 1, però, no és la majoria, sinó la meitat, i no es podrà instaurar res sense tenir una majoria àmplia; en aquest cas el 60 %, tal com estava fixat a l’Estatut.
Els auguris dels economistes s’acosten a la catàstrofe. Com més duri aquesta crisi, pitjor serà per a l’economia i, per tant, per a la gent. Xifres de desocupats no conegudes des d’aquella crisi de 1929. Per això, ara és el moment d’actuar i preveure per poder pal·liar en la mesura del possible els efectes danyosos.
Ara és el moment de la caixa de resistència. I no per a fiances i multes o per a un fantasmagòric consell de la república; no per a subvencions de mitjans manipuladors o un tal Institut de Falsificació d’Història de la UB i semblants. Si no per donar suport a tots aquells que s’han quedat sense ingressos, esmentats més amunt, que no saben com pagar el pròxim lloguer i les despeses per continuar la vida amb una mica de dignitat. Haurien d’aportar diners a aquesta caixa tots aquells que en els últims anys s’han enriquit en empobrir encara més aquells que ja tenien poc. Els primers a aportar: el bocamoll Torra, el corrupte, que s’ha augmentat dues vegades el ja molt alt sou del seu càrrec; la família mafiosa dels Pujol Ferrusola, que tenen diners “bunqueritzat” en no se sap quants paradisos fiscals; tots aquells que es van beneficiar amb els Governs corruptes dels últims quaranta anys i l’almenys deu per cent de la població que ha tret profit del sistema neoliberal de voltors i tiberis. Haurien d’aportar la seva quantitat tots aquells que han contribuït a les retallades de la sanitat pública que, aquí a Catalunya, s’acosta ara al col·lapse. Com, per exemple, un tal Comín, que es folra amb les dietes del Parlament Europeu i no aporta res substancial a la vida dels ciutadans europeus-espanyols-catalans.
Recordem aquell ple del 2012, quan un tal Mas va arribar en helicòpter al Parlament, envoltat per manifestants que volien impedir les retallades en sanitat i educació. Vuit d’ells van ser portats als tribunals i condemnats per haver esvaït una consellera i altres delictes que, a parer d’alguns, s’havien de sancionar severament… Les sentències de presó van ser aplaudides pels polítics. Per a ells, els condemnats, no hi va haver ni llaços grocs, ni draps als balcons, ni milers als carrers demanant la seva llibertat. Queda, a més, una llarga llista de gent que, igualment, s’hauria de solidaritzar ara amb aquells que estan en dificultats. Solidaritat, suport mutu, empatia són paraules que no estan en el lèxic d’aquesta gent que es caracteritza pel seu egoisme, cobdícia i insolidaritat. Ha pensat Torra, al qual amb tota seguretat no li falta res en la seva quarantena, en els malalts i moribunds que estan sols perquè les visites han estat prohibides? Ha pensat en les famílies que no es poden acomiadar dels seus éssers estimats? Aventuro pensar que aquestes persones no són el seu problema.
Ningú sap com i quan sortirem d’aquesta crisi, però esperem que almenys alguns descobreixin ara quines són les coses realment importants a la vida.
En aquest sentit, amistat, amor, salutacions i salut,
Doris Ensinger
24 de març de 2020
