La Maison des Sciences de L ‘homme, al 54 del Boulevard Raspail a París, és un dels grans laboratoris humanístics de la decadent Europa.
En un petit despatx de la quarta planta em trobo amb l’intel·lectual europeu més citat internacionalment.
És un jove de gairebé setanta anys que ha entregat la seva vida a investigar honestament la realitat i que detesta el cinisme i el nihilisme dels predicadors postmoderm que copen els mitjans de comunicació.
La corrupció estructural en el camp del periodisme amenaça tots els camps del saber.
El 1995, durant les vagues que van commoure França, Pierre Bourdieu no es va quedar a l’Olimp dels postmoderns sinó que sota la sorra de l’activisme polític i, com ell mateix sosté, es va sentir a l’esquerra de l’esquerra per donar arguments als qui es resisteixen a la mundialització neoliberal.
Enfastidit de nihilistes i cínics, en les presidencials de 1981, Bourdieu va apostar al costat de Michel Foucault per l’humor d’un pallt: Colouche.
Però va ser en les vagues del 1995 quan va baixar definitivament a la sorra dels moviments socials davant la inquietud dels intel·lectuals estrella.La seva tasca com a investigador es va iniciar a Algèria a finals dels anys 50, amb treballs etnogràfics sobre la Kabilia.
Poc després va estudiar la solteria al Beam, un pedaç de Pirineu al costat del País Basc francès, on va néixer el 1930.
La pugna entre l’objectiu i el subjectiu en el territori de la creació artística i l’intent d’unificar les ciències humanes el van motivar a escriure obres tan reveladores com Esbós d’una teoria de la pràctica ( 1972) i El sentit pràctic.
Però va ser La distinció.
Criteris i bases sociològiques del gust (1979) el llibre que el va consagrar com un dels sociòlegs més importants, que ha sabut donar la volta a Marx i a Weber per desxifrar com funcionen les estructures simbòliques de dominació, ocultes en la nostra tradició cultural.Per superar l’error de Marx, que sostenia l’existència real de classes socials, va inventar conceptes tan essencials com Espai Social i Espai Simbòlic, que defineixen la suma dels diferents camps en conflicte on es lliuren les lluites de poder.
El capital econòmic i el capital cultural pugnen constantment en aquests camps amb l’objectiu d’obtenir la legitimitat o el cànon, el poder en definitiva.
El camp artístic, el literari o el científic, són institucions històricament constituïdes i dotades d’un conjunt de normes de joc.L’obra de Bourdieu és impressionant i abasta infinitat de matèries.
Ha estudiat temes tan diversos com l’univers bereber, els museus, els gustos, l’escola, la gestació de l’Estat modern, la classe dirigent, la creació artística i literària, la representació política, l’alta funció pública, la casa privada, el patiment social o els mitjans de comunicació.
En el seu últim llibre, La domination masculine (1999), demostra com les relacions entre els sexes estan eternitzades i desvetlla els mecanismes estructurals que han permès el domini de les dones.
Aquest darrer llibre ha resultat tan polèmic i fimdamental com els tres anteriors: Sobre la televisió (1996), Meditacions pascalianes (1997) i Contrafocs (1998).
Totes les revolucions artístiques del segle XIX tenien la finalitat d’imposar valors no econòmics: l’art contra els diners.
El que ara contemplem és la revenja dels diners contra l’art.
